RESSENYA "EL BAKALAO COMO CONTRACULTURA EN ESPAÑA"

 

COMENTARI DEL LLIBRE

EN ÉXTASIS. El bakalao como contracultura en España. Joan M. Oleaque Ed. Barlín, València, 2017.

Literatura i Estudis Culturals
Laura García Álvarez
Curs: 1r Traducció i Mediació Lingüística, 2021-2022 (UV)

Aquest llibre és una anàlisi sociològica del que va ser l’anomenada Ruta del bacalao, un recorregut típicament valencià originat als anys 80, caracteritzat per la música, l’estilística i les substàncies nocives consumides com a objectiu d’evadir-se del món, creant un ambient d’hipnosi col·lectiva en les festes com un estil de vida (contrari a les generacions passades, desafiant així l’hegemonia establerta). Aprenem la causa i l’origen del seu inici, els seus protagonistes (tant els seguidors com els locals on esduia a terme) i, sobretot, el que va influenciar en la nostra societat, en les actituds, prejudicis i opinions del poble (influència en les nocions de l’objectiu d’eixir de festa, en qui és i què representa un DJ, en la manera de normalitzar les drogues...). També ens permet conéixer el perquè de la persecució que va tindre i dels prejudicis que va provocar, però realment en el que ens centrem és en l’àmbit que ens avança el títol, anomenant-lo “contracultura”, és a dir, ens focalitzem en el que es considera el bacalao, en la matisació que realitza l’autor del llibre a l’afirmar que la Ruta del bacalao forma part de la cultura del nostre país, no sols de la subcultura. També es tracta la noció de classe dominada i classe dominant; s’hi explica que es pretenia que aquesta última quedara al marge de “la festa”.

És primordial destacar que aquest llibre ens revela tot el que forma part d’una cultura, la nova identitat i la idiosincràsia d’un poble o d’un grup social. En primer lloc, es parla de València, l’origen i el lloc on més va triomfar el moviment (en discoteques com Barraca, Chocolate, Spook o Espiral, amb una ambientació i estètica cridanera), anomenant també detalls i característiques dels seus habitants. L’estil d’aquest es compara també amb el acid House (festa salvatge que va sorgir a Chicago) i al techno (que és considerat menys fort).

A banda d’açò, s’explica la tradició de la Ruta, en la qual era imprescindible el cotxe com a mitjà de transport entre unes discoteques i altres. Seguidament, es parla de la vestimenta, la distinció i peculiaritat de les persones que seguien el moviment (roba cridanera, excessos estètics, monyo rapat...). D’una altra banda, és important destacar el focus d’atenció d’aquest moviment: la música, anomenada mákina, que la podem definir nomenant alguns conceptes: canyera, impactant, que crea sensació de taquicàrdia, acompanyada per la droga, que va anar canviant segons la moda i l’època (mescalina, speed, cocaïna, èxtasis...).

A més, es parla de les diferències de classes socials i grups protagonistes del moviment: els progres, fatxes, pijos, garrulos... Es mostra la diversitat de gent i, sobretot, es planteja la noció d’inclusivitat (tant entre les persones de diferent classe social com les persones homosexuals i les dones). S’hi destaca la despreocupació i comoditat de la gent que assistia a aquestes festes perquè se sentien lliures en aquests locals, sense influències externes (classe dominant) i sense sentir-se jutjades, ja que, al principi, la festa i la droga estaven tan normalitzats fins al punt que ser part d’això creava “prestigi” o admiració.

OPINIÓ PERSONAL

Des del meu punt de vista, l’autor pretén fer-nos veure el que va ser realment aquesta tendència i en el que es va convertir, tenint en compte els errors que es van cometre duent-ho a l’extrem i la forta i

excessiva persecució que va patir, tan extrema que es va haver d’eliminar de la nostra societat (en la segona mitat de la dècada dels 90), de tal forma que va quedar apartada de la nostra cultura. Com diu l’autor, la situació va acabar sent un “sálvese quien pueda”, ja que va superar els límits i açò és el que va causar la seua mala fama. De fet, ni tan sols els fidels seguidors del bacalao van acabar gaudint-lo, ja que es va arribar a una etapa de por i de buit, marcada per accidents, sobredosis i morts. Com bé diu l’autor en el llibre “en manos de la gente que lo ama con menor intensidad, se muere”, “la fiesta se podria”. Aquests errors comesos que van provocar la decaiguda del moviment estan també marcats per la política i la premsa, les quals van fer el possible per demonitzar-lo i culpabilitzar únicament als joves de tot el que estava passant, amb el seu poder, creant una alarma social. Com diu l’autor “utilizaban el bakalao como aroma de desgaste político”.

Personalment, opine que aquest llibre és una eina útil per a no caure en la desinformació i prejudicis que pot causar aquesta temàtica. És una ferramenta per a aprendre, per a obrir els ulls i conéixer tant els detalls del moviment fins al punt de poder tindre una opinió crítica sòlida. Per tant, recomanaria aquest llibre per a tot aquell que vulga obtindre informació del que va ser la Ruta de bacalao i per què es va convertir en el que es va convertir.

EXPOSICIÓ: “RUTA GRÀFICA- EL DISSENY DEL SO DE VALÈNCIA” (MUSEU IVAM)

Aquesta exposició ens ofereix un conjunt d’obres que revelen el progrés de la Ruta del bacalao, mostrant-nos l’estètica pròpia que identifica el moviment.

CHOCOLATE. Aquest cartell m’ha cridat l’atenció perquè representa una característica típica de la Ruta que destaca Oleaque al llibre. Tal com diu en la portada, era un dolç viatge nocturn (podem interpretar-ho amb elssentiments d’evasió i de despreocupació que sentien els protagonistes).

ESPIRAL. Aquesta imatge és la que més m’ha cridat l’atenció i que, sense cap dubte, considere que reflecteix millor l’essència de la Ruta. Es tracta d’un cartell promocional de la festa de Cap d’Any de la discoteca Espiral, que em transporta als escenaris de la Ruta on també em va conduir el llibre d’Oleaque, ja que manifesta les característiques principals del moviment: la varietat de colors cridaners mesclats, l’ambient salvatge de la festa i l’eufòria creada en aquests llocs interpretada com “visió de rajos-X”.

   

Per últim, he realitzat una panoràmica d’un cartell de l’exposició, les oracions promocionals del qual m’han semblat interessants, ja que em fan reflexionar sobre la peculiar atracció que tenien aquestes discoteques amb aquests noms i eslògans.